Scherzando ma non troppo

Dissabte, 16 de juny de 2007

Mel de maître

Els colzes, damunt la taula. Les estovalles, amb ratlles negres i blanques, passen l'arada als pensaments grisos i poc precisos que li pessigollegen les parpelles. Cal fressar el camí, es diu a sí mateix, i esmorteir les males herbes.
Donaria un cop de puny a la taula i faria trontollar els dogmes indiscutibles fins a esbocinar-los.

El trencadís seria un terreny perfecte per a iniciar altre cop la partida. El peó avançaria de puntetes, submís, i l'alfil li tallaria el pas esbotzant-li una befa davant dels nassos. Les reines i els reis s'ho mirarien de lluny, com sempre, i no obririen la boca.

Però no ho fa. Esbossa només un gest insignificant amb el canell per empalmar-lo més tard amb un altre moviment prou conegut per tots. Crida al maître. Aquest li respon amb un somriure i li llença amb la mirada un suau "serveixi's vostè mateix".





Dubta. Acaricia les puntes de la forquilla per la carn i s'embadaleix amb la sinuositat del ganivet del peix. Carn o peix. Esberla pètals secs i, com un enamorat, s'empassa una resposta desitjada.
Guarneix el plat amb músiques ja llunyanes, paraules dolces i setinades a frec de llavi i efluvis voladissos de l'ànima adolescent, ingènua.

Els nombres impresos a la carta el desvetllen. Un sol menú i, a més, pensa, a un preu desorbitat. Val la pena deixar-s'hi un dineral?

Amb el cap cot s'aixeca de la taula i, dissimuladament, quasi de puntetes, es dirigeix cap a la porta.

El maître dóna un cop de puny somort a la barra del bar, amb resignació. Les taules estan parades. Les estovalles, de ratlles negres i blanques. Anhela l'arribada d'algun client que, a la fi, decideixi servir-se ell mateix. I això que només hi ha un menú, es diu. Un de sol. Com la vida.

Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)