Scherzando ma non troppo

Dilluns, 05 de març de 2007

David

Sentia el batec calent de la sang a la punta dels dits. Ara, l’estilogràfica reposava del seu ritme arítmic. No feia ni cinc segons que les batzegades setinades damunt el paper havien desprès un alè retingut, un fregadís entretallat i convulsiu que encara s’enfilava per les parets de la cambra.
L’altra mà, lànguida, enganxada a l’extrem del braç, tocava gairebé el gres gelat.
Tenia les galtes enceses i acariciava el batec del cor amb el palmell inflat i clapejat de tons rosats.
Insinuà mig somriure i una trapelleria li refrescà les temples: un braçalet de carn de tan sols dues peces, l’índex i el polze, premia amb força el canell. La delícia regalimava pels seus ulls i allò intuït es féu visible. Per sota la fina capa de pell, unes serpents, il.lusòriament blavoses, aquelles que l’impulsaven a escriure, es retorçaren entre tendons luxuriosos i un ball de dits. David. Murmurà el nom sense quasi ni obrir els llavis, delectant-se en el contacte de la punta de la llengua amb les dents. El temps retrocedí i els fulls del calendari varen caure un a un fins a despullar del rovell un any roent, roent de febre hel.lènica. L'obra de Buonarroti prenia cos dins la seva ment. Els records es feren palpables i punxants. Aquell estiu a Florència va ser xafogós però decisiu. Finalment, tenia un objectiu clar per a la seva tesina. La mà de David reposant sobre la cuixa l'aclaparava.





L’encís li venia d’allò i no pas de la proporció. Guaitava el marbre de Carrara retenint la respiració. Esperava, desitjava una esquerda, un regalim rogenc que alliberés aquell batec reclòs, allò que sentia d’una manera tant nítida, allà dins...
Es passà la mà pel front xop i begué un glop d’aigua. La fredor del líquid, amb regust de llimona, dugué la seva consciència fins a l'ara i aquí de la cambra.
Ho deixaria per més tard. Necessitava esbargir-se: aquell capítol de la maleïda tesina li estabornia l’ànima. Va guardar-se l'estilogràfica a la butxaca de la camisa de lli i, quasi arrosegant els peus, es dirigí al balancí de mimbre. Abans de seure però, agafà un llibre de la tauleta i, amb el punt de cartolina, l'esqueixà suaument.
Es submergí altre cop en la pàgina que havia abandonat a migdia.

De sobte, les notícies varen cessar gairebé del tot; la minsa línia de comunicació entre l’emperador i jo només era mantinguda per bandes númides del meu pitjor enemic. Va ser en aquesta època que per primer cop vaig encarregar al meu metge que em marqués al pit amb tinta vermella el lloc del cor: si s’esdevenia el pitjor, no em feia cap gràcia caure amb vida a les mans de Lusi Quiet.

De nou, el marbre de paper, les lletres de sang... Tot retornava, amb un sol paràgraf encetat. Va engrapar l’estilogràfica. El batec. Estavellar-la. Els polsos. La paret. El cor. Esclafar-la. Sang. Els músculs del braç es tensaren i iniciaren un gest que s’immobilitzà amb el cruixit sec de les bigues de ferro refredant-se al sostre. Alçà els ulls i un calfred dolç li va recórrer l’espinada. Esclatà a riure.
Més valia prendre's-ho així...

Decididament havia d'alliberar-se d'aquelles quatre parets. Li semblava recordar que eren les onze tocades quan havia devorat un parell de galetes remullades amb un tallat. Necessitava una cosa més consistent. En Juanma coneixia massa bé els seus gustos. Segur que ja li tindria a punt uns calamars a la romana, un parell d'ous farcits i una llesca de pa amb tomàquet. Tenia la camisa amarada de suor però no va ni canviar-se-la: ja dissimularia el que se'n pogués desprendre amb l'olor de calamars fregits i el fum de tabac.
Tancà la porta amb dues voltes de clau i baixà les escales sense córrer. Entrà a "Les Eures" i es trobà amb la mirada d'un Juanma més excitat que mai. Amb el davantal mig deslligat sostenia a les mans una copa de vi.

- Lali, has de tastar aquest vi! Me l'acaba de dur en Luisito Cañizares, el recordes? Sí, home, aquell que té un celler al Garraf... És un xarel.lo que espantarà els teus fantasmes, ja ho veuràs. És una delícia. Té un cos... És sang pura!
Ei, Lali, et trobes bé?

Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)