Scherzando ma non troppo

Dilluns, 12 de juny de 2006

Abans del solstici

Feies mil equilibris...clavant-te amb totes les teves forces en aquell marge costerut, imperi d'avellaners. I tu, sola.

Bé haguessis volgut besar la paret del safareig, però la teva pell, malformada i aspra, no n'era mereixedora.
Més valia ser una bona serventa, alimentant el fruit de llet enganxosa, embrió de mel rosada. Ni pensaments de posar un peu al camí fresat. Massa roderes havien traçat el dibuix de crits esqueixats, llenyosos, amb aquell silenci tant teu i submís davant el baf asfixiant d'aquella boca metàl.lica.
...

El bramul d'un quatrellaunes es va fer una mica més lleu, i com aquell qui tira pel dret, sense mirar a banda i banda, va endinsar-se grollerament per el túnel de mans obertes,verdoses, i mantells de blanc antic amb flors de líquens.

T'ofereixen la mà, aixopluc... i tu, creient-te inoxidable, li ventes plantofada...!

...

Feia anys que ningú es capbussava de ple en aquella piscina de baranes rovellades. Els peixos taronjats i el verdet dansaire havien construït un mausoleu per a fulles despistades i gaigs maldestres.
No calia esperar el solstici. Abans i tot era una delícia remullar-hi els peus.

...

Ni s'ho va pensar dues vegades. Va escalar dues feixes, directament, sense passar per el caminet que les vorejava. Reia i es queixava alhora per aquella sorra intrusa que ofegava els seus ditets i tapissava de pols les sandàlies de cuir.

Es va palplantar davant l'arbre...i tantes n'hi havia per a triar!
Però només en va escollir dos parells i se'n va fer dues arrecades. Perles roges i lluents. Massa valuoses per mostrar-se. I contradient la voluntat dels seus dits, aquestes s'amagaven amb timidesa sota una mata de cabells negres com el carbó. Carbonet que encara era brasa al seu clatell, tot suat.

...

Asseguda dalt la paret del safareig, es va treure les sandàlies, les va espolsar i les va deixar reposar vora seu.
Just llavors va contenir la respiració i un segon més tard un calfred de goig li recorria l'espinada. Ni una engruna de sauló...injecció de bàlsam refrescant i humit als peus, a tot el cos.
Dibuixava infinits amb les cames i els hostes de tota la gamma del taronja besaven sense por els ditets trapelles, els turmells relaxats, la pell encara tèbia i s'entrellaçaven amb aquelles abraçades inesperades.
Petites rialles musicaven l'altre món, l'atmosfera intocable, mortal.

Por: marina | General | Comentarios (1) | Referencias (0)