Scherzando ma non troppo

Dimecres, 15 de març de 2006

Llevant de cendra, garbí de sal

Mots buits,
pesants, feixucs.
Com ensenyeu els unglots
i us hi claveu...
...dèspotes...
a les arestes de blanc.

El cau fosc de la brasa
entoma llum aparent.
S'hi abracen guspires mancades d'alè,
manyocs de pells narrades,
dits insensibles,
feixos relligats amb soga aspra,
irritant.

L'ofec és inevitable.

Clames ajuda,
petita guspira.
I ara veus l'horitzó inabastable;
quan la ceguesa ja et venç...

Una mà.
El porticó s'esqueixa
i el vidre s'esmicola.

Aire...!

El roig encès retorna a tu.
Amb llengües de foc sangonoses
absorbeixes tots els mots,
tant lleugers
ara,
tant efímers.

Ahir.

Pètals de cendra.
Roses tremoloses
lluitant, en va,
amb un bri d'aire.
Flocs folls en dansa.
Llevant.

Infinitud de dianes,
impacients
al primer raig esmorteït
de l'alba.
Les engrunes grisoses
es fondràn al sol de migdia.

Dissoltes entre petxines i anguiles.

Avui.
Només en resta la flaire,
el gust suau.

Ara.
I quan no ho palpo,
quan el gust es mostra insípid,
el buit m'empeny
a retrobar-te.

M'atanso a les roques de sal.
M'aclamo a garbí.
I amb ell
l'ara ets tu.

M'emmeles amb música d'escuma.
Amarant-me amb la teva pluja
de llàgrimes minúscules,
a les parpelles.
Pessigolles de seda.

La boca entreoberta,
mitja lluna eclipsada.

I amb llavis aquosos
acullo besos,
salats.

Besos...
teus,
en aparença.
Tant nítids
d'absència...





P.D: perquè sempre trobaràs altres ports, a la deriva,sí, però amb el nord a dins. Contradictori, o no tant. D'això es tracta. I quan el vent vingui de cara, obre la boca i engoleix el mar, altre cop. Amb o sense absència.

Por: marina | General | Comentarios (1) | Referencias (0)