Scherzando ma non troppo

Dimarts, 07 de març de 2006

A cau d'orella

El gest neix,
invisible,
al recòndit refugi
de l'ànima.

Sigil.losament, com llum d'albada,
fuig del seu cau
i nodreix de tebiesa
la meva lassitud nocturna.

En perfila un raig,
feridor, calent, dolç,
que s'ajau
al llagrimal ressec.

I de cop,
palpar,
amb els dits sorpresos
una massa corpòrea
nascuda del no res,
ascendint gola amunt
lentament
sense presses.

Camí incert.

Goig o tristesa.
Com les mans gèlides
entomant el doll
d'aigua càlida
fumejant.

Tendrament
acompanyo les agulles
del temps
al meu caminar.

...

I el gest es mostra nu.
Es desfà de totes les robes
que el cerclen.
Quelcom m'empeny a batre les agulles temporals
com un molí de vent
amb tramuntana creixent,
a voltes minvant, amb ironia.

La tija de la meva ànima,
turgent.
La saba bull...
i ascendeix en esclat
de pètals carnosos
brillants.

...

I el desig venç,
efímer.
Tan sols una besada
i tot s'esfuma.
Perdura encara la fragància
a l'oïda més profunda.

I una boira s'esfilagarsa,
i els vels cauen empesos
pel pes descendent
d'aquesta melodia.
Espirals de seda rodolen
més enllà del capvespre,
i cap brisa les empeny al cel.
Només el seu sostenuto innat.

El somni és profund.
Tèrbol, verdós, marí.
Laberints de peixos de colors.
Enganys de masses fugisseres.

I el batec de l'onada
m'encasta
a la sorra
esbravada.

El cop sord m'entabana.

...

La pell s'esllavissa
per l'albada incipient.
Un nou raig de llum
groc pàlid
s'endevina enllà.

I el gest reneix, altre cop,
invisible,
al recòndit refugi
de l'ànima.

Conscientment perfaig el camí,
a braçades suaus,
dibuixant els meus límits,
sabent el meu caminar,
adagio sostenuto.


...




P.D: Des de fa potser tres o quatre anys tinc el costum de fer experiments amb els meus alumnes (pobres...).
Cap a final de curs, abans de dir-nos "adéu" o "fins l'any que ve" dedico una sessió, com a mínim, a escoltar la música de Júpiter (Els Planetes, de Holst).

Han d'escoltar i escriure el que senten, s'imaginen, pensen a cada passatge. I llavors, de vegades, veus dos o més alumnes que es miren d'una punta a l'altra de la classe amb cara de bocabadats o somrient perquè han escrit el mateix en algun passatge. I em diuen "és magia!", i jo els dic "no, és música" ..encara que... de vegades, les confonc.
De moment, no he canviat de peça ni de planeta, però d'aquí a final de curs no descarto res.. I mira que n'hi ha per triar!

Dilluns, però, vaig ser alumne. I el mestre va posar el segon moviment del Concert per piano nº 2, de Rachmaninov. L'heu d'escoltar...si encara no ho heu fet...

Com els hi passa als alumnes, potser demà escriuria altres coses...

Per cert, hi ha algun company o companya de classe que vulgui dir la seva?

Por: marina | General | Comentarios (2) | Referencias (0)