Scherzando ma non troppo

Dimecres, 01 de març de 2006

Geologia vital

Amb els ulls esbatanats
m'aboco a l'insondable precipici.
I per res del món clouria les parpelles,
ni amb pluja de gabre
ni amb pols de guix
desitjosa d'amarar-se de llàgrima incipient.

Ressegueixo el camí descendent
i amb una glopada d'aire
el faig meu.

Els ulls em couen.
Un foc a contracorrent
m'hi clava cristalls nítids insolubles.

Malgrat l'avidesa de les pupil.les,
la ceguesa esbotza el mosaic
de colors centrífugs.

Finalment tanco els ulls.
I les aigües revenen,
després de la nevada als cims rogencs,
nutrint el llit del riu, àrid.

Llisco pendent avall
acompanyada dels còdols humits arrodonits.

I per res del món voldria ser pell,
carn, esponjosa i caduca.

Tan sols una pedra.
Deixar-me abraçar per el fluid cristal.lí.
Colpejada ara i adés
per la vora aspra i cantelluda.
Martellejar el rellotge pacient.

Tan sols un còdol,
suau i tebi.

Tan sols per a ser recollit dolçament
de la sorra de la platja,
i ser llançat amb fúria
cap a l'horitzó impalpable.

Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)