Scherzando ma non troppo

Diumenge, 19 de febrer de 2006

Una pinzellada

El pati, la muntanya.
L'escola, quatre parets mal posades fent equilibris en un mar d'herbes fresques.
Hi plovia cada tarda.

Les rialles i el xivarri m'envoltaven. I mira que els hi havia dit que féssin una fila, però el que duia a les mans era una guspira cerclada de rostolls ressecs.
Tots volien ser pintats. Sols, llunes, papallones...
Ni un mirall de vidre a l'escola.
Un centenar de miralls riallers i màgics que farcien de fantasia una intermitent Què m'ha pintat?.

Fa més de cinc-cents anys, algú ja els va "descobrir", plantant la llavor de "Patria y Dios por encima de todas las cosas". Tot i així, inesperadament, una rèplica infantil, amb signes de descoberta, s'apropava a la multitud de cares pintades. Sense dir res, sense cap intenció. Només amb la seva presència ja mostrava el nou continent als companys acabats de pintar.
Les pestanyes llarguíssimes protegien una profunditat fosca i alhora brillant. Gotes d'aigua fresca li regalimaven desde els cabells negres, grenyuts, cap a les galtes, coll avall, la samarreta...Xop com un ànec.
N'endevinava el preludi, abocat al safareig, el gest enèrgic, impacient, a raig d'aixeta.
Un crit de "oh! ..bona idea!" va donar pas a una corredissa cap al safareig, dues, tres...anades i vingudes. Les meves mans i l'aigua bastíem un duel cromàtic. S'esgotava el temps. Temps pintat amb pinzellades de felicitat, pinzellades que, alhora, anunciaven la seva fi.
Tenia la batuta entre les meves mans, i hagués estat dirigint i desertant dia i nit, amb sols, llunes...el que fós. Però els colors van decidir fer l'acord final.
Només quedava una mica de pintura encastada als dits. Amb un rajolí d'aigua tot marxaria.


...

Ahir vaig fugir de la multitud, cercant dreceres a contracorrent. També em vaig topar amb alguna cara pintada, diferent, però.
Cercant...sí, la música d'una tarda d'hivern. Murmuri de fulles, interludis de cotorres, les reines de la ciutat comtal.
A cada pàgina alçava els ulls i m'endinsava en la metamorfosi de colors, respirant la carícia del sol acomiadant-se.
El trontollar necessari que m'oferia el llibre reposant a les mans, tot just encetat.
Recordar, senzillament.

...


Celebración de la fantasía

Fue a la entrada del pueblo de Ollantaytambo, cerca del Cuzco. Yo me había desprendido de un grupo de turistas y estaba solo, mirando de lejos las ruinas de piedra, cuando un niño del lugar, enclenque, haraposo, se acercó a pedirme que le regalara una lapicera. No podía darle la lapicera que tenía, porque la estaba usando en no sé qué aburridas anotaciones, pero le ofreció dibujarle un cerdito en la mano.
Súbitamente, se corrió la voz. De buenas a primeras me encontré rodeado de un enjambre de niños que exigían, a grito pelado, que yo les dibujara bichos en sus manitos cuarteadas de mugre y frío, pieles de cuero quemado. Había quien quería un cóndor y quién una serpiente, otros preferían loritos o lechuzas, y no faltaban los que pedían un fantasma o un dragón.
Y entonces, en medio de aquel alboroto, un desamparadito que no alzaba más de un metro del suelo, me mostró un reloj dibujado con tinta negra en su muñeca:

- Me lo mandó un tío mío, que vive en Lima -dijo.
- ¿Y anda bien? -le pregunté.
- Atrasa un poco -reconoció.


de El libro de los abrazos, Eduardo Galeano.

Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)