Scherzando ma non troppo

Dimecres, 01 de febrer de 2006

Marieta,vola,vola...

"Per Nadal un pas de pardal i per Sant Esteve un pas de llebre". Bé prou que n'han passat de dies, però les dites de sempre no fallen. Avui he notat més que mai que el dia ja es comença a allargar.

Suporto el fred, però el solet d'avui l'he entomat de bona gana. Hi ha dies que m'haig de passar moltes hores envoltada de ciment. Si el contrast de color entre el dins i el fora no es fa evident, la jornada és més suportable, si més no, ens resguardem de la pluja.
Quan el gris queda aclaparat per un blau nítid i un doll de llum clara sembla que vulgui esberlar els vidres...llavors el pas de les hores és com un comptagotes.

Però quan el contrast es pot vèncer i trobem un moment per deixar-nos amarar d'aquesta font d'energia, el rellotge de sorra s'ajau al terra càlid amb nosaltres fins que decidim tornar-lo a adreçar.

El llibre que tinc entre mans s'escalfa, tot i tenir una coberta quasi blanca amb lletres daurades finíssimes (vint anys enrera, les editorials ho veurien com l'últim crit en disseny...).
Un vent suau m'acarona la galta.
Una marieta, apareguda de no sé on, aterrissa damunt la meva espatlla. " Petita, què hi fas aquí? que no veus que tot just hem encetat el febrer?".

...

Recordeu aquella cançó que cantàvem quan érem petits...?

Marieta,vola,vola
tu que portes camisola.
Si m'ensenyes el camí del cel
et donaré pa i mel.

...

Li he donat el meu dit, un gest quasibé irreflexiu. Dubtosa, s'hi ha enfilat i allà s'hi ha quedat. " A veure si trobo una corrent d'aire...", li he dit tot aixecant la mà. Ha caminat a poc a poc fins a la juntura de la falange i, a partir d'allà, com si hagués travessat una línia marcada al terra d'un estadi, ha començat a "córrer". A la següemt falange, diguem la línia d'arribada, ha arrencat el vol.
Impressionant. No ho havia vist mai. Una marieta agafar embranzida per volar...

Cada dia s'aprenen coses noves. Potser vosaltres ja ho havíeu vist altres vegades, no ho sé, ja m'ho direu.
He agafat un paper doblegat que guardaba a dins el llibre i amb el llapis he escrit aquestes quatre ratlles. Potser també haureu après alguna cosa, però com tot, l'aprenantatge ha de ser "significatiu" (argot de mestres...és a dir, podríem dir que ha de ser viscut intensament i conscientment).

...

La marieta en té prou amb el vol. Nosaltres també volem de vegades però sembla que no en tinguem prou. Llavors optem per les profunditats d'un llibre. Ens aturem a la primera falange d'aquesta pàgina, entre mil, una petita cèl.lula d'un món infint que tinc a les mans. Justament davant l'aminoàcid " Cómo cansa ser todo el tiempo uno mismo".

No continuo perquè veig una marieta a la meva espatlla.

Al cap d'un minut jo també agafo embranzida. I torno a volar, amb el gust dolç de no saber quina serà la mà que m'ajudarà a reiniciar el vol, altra vegada.

Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)