Scherzando ma non troppo

Divendres, 27 de gener de 2006

Preludi a Vaccai

De lluny m'arriba el seu reflex.
Sembla mentida.
És l'única llum en aquest passadís fosc recorregut infinitat de cops. Podria dir amb els ulls tancats quina és la porta i a quina alçada es troba el pany platejat.

El gel metàl.lic xucla afamat la meva mà tèbia.
L'estança, en canvi, és acollidora malgrat el sostre alt, altíssim.

Els meus ulls abracen desitjosos un blau pàlid cerclat per quatre angles.
L'astre encara té força per llançar-nos els seus últims raigs de la tarda d'hivern, dibuixats geomètricament a la crosta blanca, quasi groguenca d'aquest cubicle.

No calen presses.
Amb quatre passes lentes ja sóc dins. I encara no m'he endinsat prou...

Travesso suaument la meva pell i em capbusso en un mar d'aire, sense por. M'obro de bat a bat a allò que els ulls mandrosos no veuen...fluid imperceptible.

M'esperaves pacient a la cambra ja feia hores, dies.
Et convido a recórrer tots els meus racons invisibles, concavitats que perfiles nítidament amb un pinzell de seda.
Em dius xiuxiuejant "només cal una fulla tremolosa per fer-te trontollar, sencera". És cert...quan ens trobem, tot esdevé música.
T'acullo i m'embolcalles d'un preludi suau, petons de papallona. Al terra, als rajols de l'estança , un petit remolí de fulles...
Balanceig a banda i banda...
Subjectant-me pel tronc, no deixes cap fulla per besar. Bressoles cada branca palpitant, els racons amagats, cada fulla rosada, brillant, amarada de nèctar vital. Som dos esclaus de notes flotants, desconegudes fins ara, sorgides quasibé del no res.
La música continua el seu camí amb progressions in crescendo... i se m'enterbola la vista a cada batec.
El petit espai que respira neguitós a dins el meu ésser traspassa allò mesurable. De cap a peus, conquistant tot allò que traspua la pell. Ofegant el poc aire que resta encastat a la paret groguenca. Quasibé, amb una sola alenada ets capaç d'esfondrar aquest mur blanc, sintètic i deixar-hi entreveure els rajols argilosos, de foc.

Dibuixo un arc, tens però confiat, i et dono més espai...més camins per recórrer. El remolí esdevé una dansa entre els dos, un joc infinit de prendre'ns i desprendre'ns.
No calen paraules.
A cada retrobament , un riu de foc reneix de les meves arrels i com serpents, llisquen àvidament cercant la sortida de cada fulla, afuada. Fils roents que s'escapen d'aquest laberint desconegut, fils que s'escapen per ferir-te dolçament i donar-te encara més embranzida.
Ascendim en espiral vertiginosa, més enllà del cel ras, més enllà d'aquest sostre vell decaient, més enllà..abastant el cel blau de la tarda, solcant un sol raig de llum.

.....

Una llosa caiguda m'ensordeix l'oïda. Espases de gel fulminant. Un esgarip trenca la nitidesa ajaguda al meu brancatge.

L'espiral és fulminat. Un roc llançat amb ira. El cristall es desfà en mil bocins i,amb un segon, és tapís engrunat al sòl fred.


Una mà subjecta el pèndol del metrònom. Silenci.

Paraules de decepció. "Llàstima...!"

" Ànims...! Fins ara ha anat molt bé, no tinguis por. Déu-n'hi-dó on hem arribat. Recorda: com més amunt vagis, dóna-li més espai, més força i agafa més aire. Ja ho sé que sempre dic de donar-li més espai...De fet, si ho mesuréssim, de què estaríem parlant; de quatre centímetres cúbics? Vinga, tornem-ho a intentar."

"Tens raó. Ostres...tenia la sensació que sortiria volant per la finestra...!" (rialles) "Val doncs, tornem-hi."

Els dits retornen al seu lloc i inicien de nou la dansa entre el blanc i el negre. Les tecles inicien la seva habitual ondulació. La progressió ascendent donarà pas a una nova espiral, a un nou ball.

Por: marina | General | Comentarios (1) | Referencias (0)