Scherzando ma non troppo

Dilluns, 09 de gener de 2006

Any nou...

No diuen que... "Any nou, vida nova"?
"Sí. Mmm.. és molt agosarat", pensa. "Però...alguna cosa hi podrem fer ".

La música del disc es va tornant cada cop més densa en l'espai de l'habitació, el passadís,el menjador...però no emboteix pas el seu cap.

No serà vida nova, però sí ordre nou, si més no, dels llibres.
Venta una plantofada a aquella pregunta punxant, irritant, que sempre la visita quan es disposa a reordenar de cap i de nou alguna cosa. Quants cops ho ha fet al llarg d'aquests anys?
"Aquesta és la definitiva..."

Ni ella s'ho creu...

Palplantada, envoltada de piles de paper relligat, desencolat i pols, només mira i pensa. Els ulls recorren del dret i del revés els prestatges que ara estan buits.
Mentrestant, la informació visual ,circulant frenèticament pel nervi òptic, permet que les seves poques neurones puguin començar a perfilar un mapa estratègic.
Finalment decideix dur-lo a la pràctica. Sense presses. Deixant-se acompanyar per les notes flotants del primer disc.

Algú ha arribat. Dos sons només. Un, més agut que l'altre.

Sí, no aneu pas errats. És "aquell" timbre (alias "ding-dong").

La cadència artificial ressona per el menjador mentre ella es dirigeix, sense pensar-s'ho gaire, cap a la porta.
Obre.
Uns ulls la miren.

Vaja, no fa ni dos segons que hi ha hagut el cop d'estat de l'oïda...!
Ara, el pàmpol carnós és qui mana i...pobres ulls, ja no hi tenen res a fer.
Tant se val qui hagi premut el timbre perquè el que li surt de la boca no és pas "hola".

Mira ,sense mirar, els ulls que l'esguarden. "Veus...ostres!...està a la mateixa tonalitat que la música...! que curiós...el timbre..oi?"
Al cap d'un segon, una altra mirada.

Dubto si havia estat una mirada... o ..només presència ocular. Potser els seus ulls guaitaven un altre món, llunyà...

Energia que es fon, més ràpida que les poques vibracions imperceptibles que encara pengen del dintell.

"Ah,..hola...i doncs, com ha anat el dia..?"

Per què serà que als músics sempre els surten aquests rampells maniàtics?
Encara recordo el dia que vaig escoltar divertida una discussió a una taula del costat. Em trobava al cafè de la plaça de l'església.Eren les quatre tocades.
Els músics ( i n'estic convençuda que ho eren) feien una juguesca a veure qui endevinava la nota (exacta) de la campana que picava les hores. "Sí, és un fa" . "No home, jo crec que és un sol. Bé...un sol baix,..però sense arribar a fa sostingut ". Finalment un d'ells va treure un guitarró i tots , expectants, van saber qui havia "guanyat".

Per fi ha pogut endreçar els llibres.
Ha aprofitat per fer una repassada als que un dia va començar i ...no va acabar.

Acabament infinit...potser.

N'hi ha un que és força gruixut però, ves per on, té ganes de tornar-ho a intentar.
Després de sopar s'hi posa convençuda.
El silenci no triga gaire a trencar-se per una rialla. No ho pot evitar. "Últimament, aquest home em fa riure força..."
I, malgrat que el personatge de la història encetada és

en principi

fictici,
el sent molt proper.

"D'acord..."

Sembla que es justifiqui a...qui?

" El disc no era pas de Beethoven, i tens raó...no era el xiulet del tren sinó que era el timbre..però... mira tu, ja no em sento tant sola. Encara que sigui un llibre."

Abans de continuar la història, amb tota l'energia necessària i sense ni una engruna de deserció, torna a resseguir les dues o tres línies

("En són cinc" em diria. Sí, ja ho sé, companya, però el maleït formalisme m'ha aclaparat...)

d'aquell totxo de quatre dits.

"Eso, y encontrar grandes pelusas grises o verdes dentro de un paquete de cigarrillos, u oír el silbato de una locomotora exactamente en el momento y el tono necesarios para incorporarse ex officio a un pasaje de una sinfonía de Ludwig van, o entrar..."


...



P.D. : "...cura la ferida de la individualitat, sense soscavar-ne els privilegis. (...) Em trascendeixo, i mai no sóc més jo mateix que quan llegeixo."

Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)