Acerca de
Búsqueda
Categorías
Archivos
- Abril 2012 (0)
- Novembre 2007 (1)
- Agost 2007 (3)
- Juliol 2007 (2)
- Juny 2007 (1)
- Maig 2007 (1)
- Abril 2007 (2)
- Març 2007 (1)
- Febrer 2007 (1)
- Gener 2007 (2)
- Desembre 2006 (1)
- Novembre 2006 (3)
- Octubre 2006 (4)
- Setembre 2006 (3)
- Agost 2006 (2)
- Juliol 2006 (1)
- Juny 2006 (3)
- Maig 2006 (3)
- Abril 2006 (3)
- Març 2006 (9)
- Febrer 2006 (5)
- Gener 2006 (10)
- Desembre 2005 (10)
- Novembre 2005 (2)
Sindicación
Créditos
Diseñado por Studio.st
Online gracias a Bitacoras.com
Dimarts, 20 de novembre de 2007
Nímia
Al camí,
una flama en gel.
Suaus carícies
de fred.
Por: marina | General | Comentarios (3) | Referencias (0)
Dijous, 09 de agost de 2007
Soar
red whispers
surround my soul
Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)
Dimecres, 08 de agost de 2007
Contrapunt
Glòbul gris, dens tro,
punxat pel bes d'un cròtal
fins que caus, gota.
Por: marina | General | Comentarios (1) | Referencias (0)
Dijous, 02 de agost de 2007
Horabaixa
Somriure en flama,
s'arena, de sucre fi.
Besades: un mos.
Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)
Dijous, 19 de juliol de 2007
Désert
L'aire lleugerament fresc de les tres de la matinada s'escolava per entre els pins empolsinats. N'hi havia que ja estaven cansats de ballar i seien a les cadires plegables. Amb els músculs laxos havien trobat el seu punt d'Arquímedes i el sostenien amb tres dits, no fos cas que el gel es fongués més ràpid del que era habitual. Alguns encara tenien l'esperança de poder recolzar els seus ulls vidriosos en algun tors suat o gest lasciu; altres cercaven el son autohipnotinzant-se amb les llums violetes, verdes i taronges que giravoltaven a la façana de la masia.
Una dansa de mirades sorgia d'aquells que sempre havien dit, i continuaven dient, que la nit és llarga. Es llançaven caigudes de parpella i es recollien somriures forçats o sincers. La barra era lliure per beure tants decibels com un volgués i les boques només s'obrien per entonar a dures penes aquella cançó que sap tothom i que ningú troba a la torre dels discs de casa o a l'arxiu del portàtil.
La Diana no gosava mirar avall. Sabia què es trobaria. No és difícil imaginar com queden unes sandàlies noves de trinca després d'haver dibuixat mandales inconscients per una pista de ball que havia estat, i és, una era amb tots els ets i uts.
La faldilla de seda blava tornassolada s'inflava a cada incís de genoll i els malucs regalaven pinzellades de plata a cada infinit traçat amb lentitud mesurada. Feia estona que es trobava al seu món. El cansament li havia esvandit la set de fondre's amb una mirada que havia xuclat durant el sopar. Ara només cercava aixopluc en el desig que flotava damunt seu i l'embolcallava amb somriures d'Émilie Simon xiuxiuejant-li melodies d'un desert càlid on enfonsar els dits, els turmells...
A fora, els altres entomaven el ruixat esgargamellant-se les goles amb un martell metal.litzat.
Una presència, amb cames i vas entre les mans, prenia una direcció determinada i Diana se n'adonà.
Es va presentar molt educadament. En Josep Montserrat, així li va dir que es deia, encara tenia el got ple.
- Noia, és impressionant la gent com aguanta, oi? Jo ja fa estona que he desertat però anava mirant. T'he mirat força vegades com ballaves i m'has cridat l'atenció, no sé. Sembles...Com ho diria... Diria que tens un aire místic interessant. Els altres, fixa't: els veig molt terrenals. Però tu...
La Diana esclatà a riure. No podia més. I li sabia greu per en Josep perquè semblava un bon noi. S'assegueren i ella ho aprofità per treure's la sorra de les sandàlies.
- Aquesta nit ningú s'escapa de la Mare Terra- li digué la Diana picant l'ullet i fitant la tira de la sandàlia arrebossada amb farina argilosa.
- Lo d'abans ho he dit seriosament...d'això...
- Diana. Diana Gorry.
- En serio, Diana. Tens alguna cosa mística, com budista.
- Vaja...
- Però veig que pel cognom no ho ets pas.
- Doncs no vas gaire desencaminat. Un vampir encara podria trobar quelcom d'oriental en la meva sang.- En Josep va obrir uns ulls com unes taronges i la Diana insinuà un somriure.- La meva mare és japonesa i el meu pare irlandès.
-Ja em semblava a mi...
-Treu-t'ho del cap. La dosi de budisme que la meva mare m'injectava cada matí es va esfumar fa segles i el catolicisme de la meva àvia es va tornar ranci en un tancar i obrir d'ulls. Durant un estiu, a Dublín, el meu cosí va esquinçar amb unes tisores la meva existència. Amb trenta-cinc graus a l'ombra els rajols foren el meu mirall, i la sorra, el sucre per a les meves cèl.lules. De genolls, en una terra que m'escupia baf xafogós, vaig recollir els trossos de paper on un dia havia escrit el meu nom. Amb una mà intentava reconstruir la meva vida i amb l'altra em purificava amb allò que els veïns del barri en deien pecat. No em miris així, Josep. The only way to get rid of a temptation is to yield to it *.
- Em sona això que has dit...
- D'un llibre d'Oscar Wilde: El retrat de Dorian Gray.
- Tot i això, Diana, jo encara veig alguna cosa mísitca.
- Segur, Monjo Pesat.
- Però...!
- Perdona'm. És que amb les lletres del teu nom m'ha sortit aquesta paraula. És un joc que tinc incrustat en el meu subconscient des que Orient i Occident decidiren ballar un pasdoble. Tu sí que ets místic!
Au, convida'm a alguna cosa fresqueta...
* Tan sols hi ha una manera de deslliurar-se de la temptació, i és caure-hi.
Coda: Bon estiu a tots i a totes!
Por: marina | General | Comentarios (3) | Referencias (0)
Dimarts, 17 de juliol de 2007
Canícula
Regalima nu
el mirall dolç o salat
per l'Astre del foc.
Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)
Dissabte, 16 de juny de 2007
Mel de maître
Els colzes, damunt la taula. Les estovalles, amb ratlles negres i blanques, passen l'arada als pensaments grisos i poc precisos que li pessigollegen les parpelles. Cal fressar el camí, es diu a sí mateix, i esmorteir les males herbes.
Donaria un cop de puny a la taula i faria trontollar els dogmes indiscutibles fins a esbocinar-los.
El trencadís seria un terreny perfecte per a iniciar altre cop la partida. El peó avançaria de puntetes, submís, i l'alfil li tallaria el pas esbotzant-li una befa davant dels nassos. Les reines i els reis s'ho mirarien de lluny, com sempre, i no obririen la boca.
Però no ho fa. Esbossa només un gest insignificant amb el canell per empalmar-lo més tard amb un altre moviment prou conegut per tots. Crida al maître. Aquest li respon amb un somriure i li llença amb la mirada un suau "serveixi's vostè mateix".
Dubta. Acaricia les puntes de la forquilla per la carn i s'embadaleix amb la sinuositat del ganivet del peix. Carn o peix. Esberla pètals secs i, com un enamorat, s'empassa una resposta desitjada.
Guarneix el plat amb músiques ja llunyanes, paraules dolces i setinades a frec de llavi i efluvis voladissos de l'ànima adolescent, ingènua.
Els nombres impresos a la carta el desvetllen. Un sol menú i, a més, pensa, a un preu desorbitat. Val la pena deixar-s'hi un dineral?
Amb el cap cot s'aixeca de la taula i, dissimuladament, quasi de puntetes, es dirigeix cap a la porta.
El maître dóna un cop de puny somort a la barra del bar, amb resignació. Les taules estan parades. Les estovalles, de ratlles negres i blanques. Anhela l'arribada d'algun client que, a la fi, decideixi servir-se ell mateix. I això que només hi ha un menú, es diu. Un de sol. Com la vida.
Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)
Dissabte, 19 de maig de 2007
Sigilo
Y bailando se aleja...de puntillas...sin hacer ruido. Sólo su sonrisa se queda aleteando en el aire, como una libélula.
Dime si hay alguien capaz de arrancarle las alas, descascarillar su cuerpo ambarino hasta hallar su alma dulce... Dime si esa masa viscosa que yace en el mármol rosado estaba aquí antes del espectáculo.
No. Mejor cállate y sonríe.
Por: marina | General | Comentarios (1) | Referencias (0)
Divendres, 20 de abril de 2007
Eufonia passatgera
Ramla et diria el berber d'ulls celestes. I no aniria errat. Ni aquest mot és sobrer quan t'escoles per la xarxa de l'oblit.
Melisma. Una nota manxada amb tota la sinuositat del teu cos i la jugular es perfila al teu coll blanquinós. I no se t'acudeix res més que somriure'm, mirant-me sense veure'm. Mires el teu món, és clar. Et somric, evidentment- Newton tenia el cor madur- i qualsevol gest que inicio es precipita com la pols que jau sobre pentagrames en blanc.
Ah... l'arquet. El gemec d'un violí m'esgarrapa un tel aquós preservat amb cura enganyosa. I sacsejo el rellotge i les agulles fan befa de l'esglai, l'esglai reflectit al vidre gastat i ratllat. Anys gregorians, musulmans, tibetants...ara esvandits amb un aiguamoix tebi.
Em buido les butxaques i en trec això. Una tirallonga feixuga. Melisma. És la creu d'una lluna. Creu per al més-dient.
Un ull celeste sempre s'obrirà humit al primer raig de l'Astre.
No pas el teu...
Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)
Dimarts, 17 de abril de 2007
Not a moonrise
Not a moonrise. Not a surprise. All is near. Mind's so far...
Not a moonrise
Bruno Pasqualini
Oil & enamel on linen
Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)
Dilluns, 05 de març de 2007
David
Sentia el batec calent de la sang a la punta dels dits. Ara, l’estilogràfica reposava del seu ritme arítmic. No feia ni cinc segons que les batzegades setinades damunt el paper havien desprès un alè retingut, un fregadís entretallat i convulsiu que encara s’enfilava per les parets de la cambra.
L’altra mà, lànguida, enganxada a l’extrem del braç, tocava gairebé el gres gelat.
Tenia les galtes enceses i acariciava el batec del cor amb el palmell inflat i clapejat de tons rosats.
Insinuà mig somriure i una trapelleria li refrescà les temples: un braçalet de carn de tan sols dues peces, l’índex i el polze, premia amb força el canell. La delícia regalimava pels seus ulls i allò intuït es féu visible. Per sota la fina capa de pell, unes serpents, il.lusòriament blavoses, aquelles que l’impulsaven a escriure, es retorçaren entre tendons luxuriosos i un ball de dits. David. Murmurà el nom sense quasi ni obrir els llavis, delectant-se en el contacte de la punta de la llengua amb les dents. El temps retrocedí i els fulls del calendari varen caure un a un fins a despullar del rovell un any roent, roent de febre hel.lènica. L'obra de Buonarroti prenia cos dins la seva ment. Els records es feren palpables i punxants. Aquell estiu a Florència va ser xafogós però decisiu. Finalment, tenia un objectiu clar per a la seva tesina. La mà de David reposant sobre la cuixa l'aclaparava.
L’encís li venia d’allò i no pas de la proporció. Guaitava el marbre de Carrara retenint la respiració. Esperava, desitjava una esquerda, un regalim rogenc que alliberés aquell batec reclòs, allò que sentia d’una manera tant nítida, allà dins...
Es passà la mà pel front xop i begué un glop d’aigua. La fredor del líquid, amb regust de llimona, dugué la seva consciència fins a l'ara i aquí de la cambra.
Ho deixaria per més tard. Necessitava esbargir-se: aquell capítol de la maleïda tesina li estabornia l’ànima. Va guardar-se l'estilogràfica a la butxaca de la camisa de lli i, quasi arrosegant els peus, es dirigí al balancí de mimbre. Abans de seure però, agafà un llibre de la tauleta i, amb el punt de cartolina, l'esqueixà suaument.
Es submergí altre cop en la pàgina que havia abandonat a migdia.
De sobte, les notícies varen cessar gairebé del tot; la minsa línia de comunicació entre l’emperador i jo només era mantinguda per bandes númides del meu pitjor enemic. Va ser en aquesta època que per primer cop vaig encarregar al meu metge que em marqués al pit amb tinta vermella el lloc del cor: si s’esdevenia el pitjor, no em feia cap gràcia caure amb vida a les mans de Lusi Quiet.
De nou, el marbre de paper, les lletres de sang... Tot retornava, amb un sol paràgraf encetat. Va engrapar l’estilogràfica. El batec. Estavellar-la. Els polsos. La paret. El cor. Esclafar-la. Sang. Els músculs del braç es tensaren i iniciaren un gest que s’immobilitzà amb el cruixit sec de les bigues de ferro refredant-se al sostre. Alçà els ulls i un calfred dolç li va recórrer l’espinada. Esclatà a riure.
Més valia prendre's-ho així...
Decididament havia d'alliberar-se d'aquelles quatre parets. Li semblava recordar que eren les onze tocades quan havia devorat un parell de galetes remullades amb un tallat. Necessitava una cosa més consistent. En Juanma coneixia massa bé els seus gustos. Segur que ja li tindria a punt uns calamars a la romana, un parell d'ous farcits i una llesca de pa amb tomàquet. Tenia la camisa amarada de suor però no va ni canviar-se-la: ja dissimularia el que se'n pogués desprendre amb l'olor de calamars fregits i el fum de tabac.
Tancà la porta amb dues voltes de clau i baixà les escales sense córrer. Entrà a "Les Eures" i es trobà amb la mirada d'un Juanma més excitat que mai. Amb el davantal mig deslligat sostenia a les mans una copa de vi.
- Lali, has de tastar aquest vi! Me l'acaba de dur en Luisito Cañizares, el recordes? Sí, home, aquell que té un celler al Garraf... És un xarel.lo que espantarà els teus fantasmes, ja ho veuràs. És una delícia. Té un cos... És sang pura!
Ei, Lali, et trobes bé?
Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)
Dimecres, 28 de febrer de 2007
Carta Astral
3 - III - 2007*
Lo sé. Sé que eres paciente. Tu chorro de fuego va nutriendo las semillas de esperanza que sobreviven balanceándose en el mar de mis entrañas.
Ella duda de mi fertilidad y hoy, delante de todos, me desnudará sin compasión. Eso sí: con rabia lenta, dosificando la hiel en cada zarpazo sobre mi piel enharinada.
Sólo serán unos minutos. Pocos. Eternos. Heridos.
Se abalanzará sobre mi cuerpo frágil, diminuto, y me despojará de la virginidad eterna. Inyectada en sangre sonreiré, como siempre, con esa melancolía que me envuelve.
Sabes que luego volveré a tí, sin un rasguño pero con todas las cicatrices de nuestra historia.
Quizás, algún día germine esa semilla helada. Pétalos afilados que cortan en miel mis labios y se derriten en manantial al rozar tu mano ardiente. Es un sueño, lo sé. Y ya tengo bastante con sentirte de lejos. ¿No ves mi sonrisa?
L.
* Eclipsi total de lluna, visible a Europa, Àfrica, NE de Nord Amèrica i E de Sud Amèrica.
Por: marina | General | Comentarios (1) | Referencias (0)
Dimecres, 31 de gener de 2007
Lassa
Anguiles de fum, tendres, ennuvolen dolçament les meves pupil.les. Dansen lentament amb el so àcid d'una caixa enllaunada i freda.
La pròpia consciència s'espesseix i recolza sensacions boiroses al vidre de la finestra.
A fora, al balcó, un personatge agosarat es mofa d'un mirall las. El molí espolsa al present espectres càlids d'un temps passat. Bat l'aire gèlid del gener cercant el blanc.
Jo també cerco un blanc: un instant nítid on enclavar l'urpa; quedar-m'hi suspesa i brandar les cames, ara aquí, ara allà...
Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)
Divendres, 05 de gener de 2007
Pequeña voluptuosidad
*
¡Quietas las manos...! o los sesos de mi espejismo se derramarán, aturdidos, en el suelo...
Es esa distancia...
Distancia palpable, sinuosa, dulce y vaporosa que aspiro hasta la penúltima célula. Esa distancia que oxigena y ensancha mi sangre, el carmesí espumoso que trepa por los acantilados de mi esqueleto atlántico.
Solamente tu mirada tiene tarjeta de embarque, la estela de fuego que no conoce límites. Me llega, me llegas, y me derrito...por dentro. Aunque por fuera no lo parezca, aunque ese papel diga que mi piel es simple terracota, en realidad, helada.
* Petita voluptuositat agenollada.
Pablo Gargallo. Fins al 23 de gener, exposició a La Pedrera, Barcelona. (entrada gratuïta)
Por: marina | General | Comentarios (0) | Referencias (0)
Dissabte, 09 de desembre de 2006
eighth note
Desisteixes de cosir un nou camí. Un escorpí encerclat per el foc de l'anacrusi.
Ah...! Aquest somriure murri...! Calcines la teia agosarada i embastes sedoses amalgames...
Por: marina | General | Comentarios (1) | Referencias (0)